Havia gelat més fort que al matí, però en canvi tot estava tan silenciós que es podia escoltar el cruixit d’unes passes sobre la neu a mitja versta de distància.
Solokha saludava tothom, i cadascú pensava que el saludava a ell només.
En veritat, només que la borrufada es va haver aixecat i el vent va venir de dret als ulls, Txub de seguida va mostrar el seu penediment d’haver sortit, i, encasquetant-se més al fons el capell, es va maleir ell mateix, i va escampar les seves malediccions també al compare i al mateix diable.
«¿I què? ¿Ja està a punt el meu cofre?» «Ho estarà, ho estarà, coret meu, en passar les festes estarà a punt. Si sabessis com m’he empleat en ell... Dues nits no he sortit de la ferreria; ni la filla d’un pope tindrà mai un cofre com aquest. Pera les abraçadores he posat un ferro molt millor del que vaig usar pera la carrossa del ¨sótnik¨, quan vaig anar a treballar a Poltava. ¡I com anirà decorat! Per més que tresquis amb els teus peuets blancs per tota la comarca, no trobaràs res semblant»
Més i més fort s’escampaven pels carrers les cançons i els crits. La multitud de la gent que s’empentava creixia en nombre amb l’arribada de gent dels pobles veïns. Els nois, plens de desbordant alegria, no paraven de fer entremaliadures. Sovint, entre nadala i nadala, s’escoltava qualque cant improvisat per algun cosac jove.
Havien només restat a casa els assenyats pares i les velles, i aquestes s’encarregaven d’obrir les petites finestres i, amb les seves eixutes mans, oferien embotit o algun tros d’empanada als nois i a les noies, que de seguida paraven el sac pera caçar el seu botí.
«¿Tu, venir amb nosaltres? –va dir un dels zaporogs, fent el mateix posat que hauria fet un mestre en sentir al seu deixeble de quatre anys demanar que el posessin sobre un cavall gran de veritat–. ¿I què hi faràs, tu, allà? No, això no és possible» I, adquirint una expressió significativa, va afegir: «Nosaltres, germà, anem a parlar amb la tsarina sobre les nostres coses»
Oksana, tanmateix, restava dempeus com absent: resava i no resava. En el seu cor s’amuntegaven tot de sentiments, tristos i dolorosos; aflorava en el seu rostre la torbació; en els ulls, apuntaven les llàgrimes, tremoloses.
En aquell mateix moment, Oksana va entrar per la porta i va fer un fort «¡Ai!» de sorpresa i d’admiració en veure el ferrer. En silenci, va quedar mirant-se’l fixament als ulls.
"La nit abans de Nadal", N. V. Gógol, amb traducció de L. M. Peimú i pròleg d'Alexandra Grebennikova. Inclós en el número 44 de "La Lluna en un Cove".
