La dona, de Nikolai V. Gógol (trad.). «¡Criatura de l’Hades! ¡Oh, Zeus de l’Olimp, com n’ets, d’inclement, en la teva ira! Tu vas voler enviar un càstig al món, vas extreure tot el verí contingut en les capes interiors de la terra, el vas comprimir en una única gota, amb la teva lluminosa destra vas ple de ràbia llençar-la, i amb ella vas enverinar la teva meravellosa creació: vas crear la dona. Tenies enveja de la nostra senzilla felicitat, no volies que sortís del cor agraït de l’home una contínua benedicció; vas preferir que de la seva boca criminal llampeguessin malediccions... ¡Vas crear la dona!» Així parlava, havent-se presentat davant de Plató, Telecles, jove deixeble seu. Flames llençaven els seus ulls, enceses duia les galtes, i els tremolosos llavis eren signe de la terrible tempesta que havia esquinçat la seva ànima. La seva mà, amb enuig, apartava els plecs purpuris de la rica roba, i la sivella descordada penjava lliurement sobre el virginal pit del jove. «¿Què, estimat mestre? ¿No ens la presentaves tu embolcallada en divines, celestials vestidures? ¿No dels teus llavis mel·liflus sortien admirables parlaments sobre la seva tendra bellesa? ¿No ens vas tu ensenyar a estimar-la ardentment, a estimar-la més enllà de la matèria? ¡No, mestre! La teva saviesa encara és com un nen de bolquers pel que fa al coneixement de l’infinit abisme d’aquell pèrfid cor. ¡No, no! L’ombra d’aquesta experiència terrible no abraça els teus pensaments lluminosos, ¡tu no coneixes la dona!» -- El relat "La dona", de Nikolai V. Gógol, del qual us hem oferit un petit fragment, està inclòs dins del número 40 de "La Lluna en un Cove".
